Què faria jo pel meu municipi?

Això és una cosa que sembla ser que ja han fet a Torrelodones (lloc que vaig conèixer gràcies a Joan i Maria). Crec que tal com ens diuen aquests dos companys, del seu model de gestió podem aprendre'n moltes coses útils.

Crearia un equip de gent jove, preparada i dinàmica que promocionés activament Tortosa a nivell nacional, europeu i internacional, mirant de fer una xarxa real i no-cutre amb altres municipis i regions.
Sí, ja sé que sembla que això ja s'està fent, però no, no crec que s'estigui fent (potser m'equivoco, però no crec). Els de CiU ja han mirat de fer-ne un simulacre per a atreure visitants, capital humà i inversions (molt centrat en el turisme, al meu parer). Ja hem sembla bé, però en tots los respectes, crec que als estrangers los donen la típica imatge de la pandereta (tot i que ara siguin tots tan moderns i catalans).

Per a què fer-ho, llavors? Què podríem fer millor nosaltres?

_ Crear xarxes basades en el coneixement, la solidaritat i l'economia no-especulativa.

Disculpeu los economistes, se m'ha escapat allò de "no-especulativa"! Vull dir economia real, ètica, sostenible, creant llaços que perduren en el temps.
Com? En paciència, posant-nos en contacte en institucions de tot tipus, com ara escoles i universitats, i convidar-los a venir a conèixer-nos, no només perquè volem que se gasten la pasta al Renaixement.

Més tipus d'institucions que podríem convidar: associacions veïnals, de dones, equips esportius...

Els ajuntaments acostumen a cedir terrenys i donar facilitats per a atreure empreses que generin llocs de treball, i també acostumen a fer les inversions de capital no corrent (edificis hospitalaris, piscines, pàrquings i fins i tot bars i restaurants) per a que després les gestionin empreses privades, deslliurant-les de la inversió en capital fix. Encara més lluny, els governs salven negocis privats, els recapitalitzen i els reprivatitzen deixant enormes sumes de diner públic en aquestes operacions. La majoria de grans empreses espanyoles les va crear el govern espanyol i després les va privatitzar malvenent-les quan ja estaven en funcionament.
Per altra banda, hi ha alguns negocis, com la sanitat i l'educació, que durant molts anys han estat en mans de l'Estat i pocs dubten de la seva qualitat. Jo no crec en aquesta retòrica de que el sector públic és més ineficient que el privat. L'educació privada sempre ha estat molt més cara i no arriba a tothom: cal tenir present que les universitats privades, per a obtenir guanys, es dediquen principalment a impartir matèries com empresarials o dret, les quals generen poques despeses i després et cobren una senyora matrícula, gairebé el doble del que costa un universitari de l'educació pública. Quan a la sanitat, només cal veure que als Estats Units la privatització de la sanitat l'ha fet tres vegades més cara que l'espanyola i no arriba a tothom. Les crítiques contra aquests serveis públics són degudes al desig de privatitzar-los per a que les empreses privades puguin ampliar mercats (volen la gestió, no crec que vulguin costejar les inversions fetes en edificis i equipaments).
Ens hem acostumat a veure normals aquestes coses que podríem englobar sota la màxima neoliberal de "beneficis privats, costos públics", o com diuen ara alguns neokeynesians com Joseph Stiglitz, "socialisme per dalt, capitalisme per baix". Mentre les grans empreses compten amb un Estat que les tracta de manera paternalista, sembla que està mal vist fer el mateix amb els petits. I així és com no trobem estrany que l'Estat rescati als bancs que van planificar malament, mentre els bancs no dubten a executar les hipoteques i deixar la gent al carrer. En aquestes coses es nota quina és la ideologia dominant entre nosaltres.
Els neoliberals, amb tants ajuts i favors que han rebut de l'Estat, si que molts d'ells flirtegen amb això que anomenen anarcocapitalisme, però a l'Església la veuen com una aliada i a l'Estat com un lloc on anar a parar la mà quan les coses surten malament. Per molt que vulguin reduir l'Estat, es refereixen només a l'Estat social.
I parlant de parar la mà, si el nostre sistema econòmic exclou a tanta gent de l'accés als mitjans de vida, és perfectament legítim que els Ajuntaments i l'Administració promoguin actuacions destinades a treure'ls de la caritat i la mendicitat, facilitant-los l'accés a tasques amb les quals es puguin guanyar la vida. No es tracta només d'alimentar-se, ja que cal pagar els vestits, els llibres escolars, la llum i moltes coses més.
Així que no veig malament que l'Ajuntament, si convé, compri les terres que facin falta per a que la gent necessitada es pugui guanyar la vida amb un mínim de dignitat. Quan a l'assessorament, ja estan els tècnics del Departament d'Agricultura.

T'asseguro, Lluís, que com a agricultor he tingut tractes en los tècnics d'Agricultura. Quina va ser la meva sorpresa el primer dia quan vaig descobrir que no sabien ni les varietats locals d'olivera! Segur que coneixen perfectament la normativa per als conreus ecològics, per exemple (un viacrucis per als pagesos de nova onda), però la major part possiblement mai han agafat una aixada ni coneix els rigors del camp o els capricis de la natura.

Per altra banda, no crec que l'Ajuntament hagi de comprar res: cada cop veig més terres ermes. Només caldria esbrinar si encara tenen propietari, si aquest paga les contribucions, o si voldria cedir-es temporalment a canvi de mantenir-les netes (de fet, això últim és una pràctica prou comú entre molts agricultors envellits que arrenden simbòlicament les oliveres per no veure com es perden les finques).

Quant al tema public vs. privat, crec que sobre els papers els neoliberals tenen raó: la gestió privada, comparada amb els vicis que arrossega la pública, és més eficient. El problema principal, al meu parer, és que al nostre país la privatització és l'excusa perfecta per obrir les portes a més corrupció, més amiguisme, més purga política, i per suposat, més explotació laboral. En conseqüència, al meu parer, pública sí, però tal com s'ha vingut fent, no.

Tornant al tema promoció de la ciutat, potser us pregunteu d'on trauria "un equip de gent jove, preparada i dinàmica". De fet, a l'Ajuntament ja hi ha gent així, però malauradament, estan subcontractats, cremats i/o baix la bota d'algun "càrrec de confiança" o assimilat. Igualment, he vist joves graduats dels plans d'ocupació totalment infra-utilitzats per les mateixes raons (recordo com un d'ells flipava del que veia, i em comentava que després de veure com és l'Ajuntament, es plantejava seriosament fotre el camp del país).

Més turisme: primer que res, quan dic convidar grups d'interès a la ciutat, no dic que ens hagi de costar diners. Hi ha mil excuses de caire cultural i d'oci que se'm passen pel cap, i crec que ninguna d'elles ens ha de costar diners (ans el contrari: poden autofinanciar-se si ens encarreguem de ser bons anfitrions).

"Hostes", perdoneu la "xarnegada". Per altra banda, abans de portar gent a Tortosa, hauríem de fer un acte real d'autocrítica: tenim una ciutat bruta, lletja, caòtica i decadent. Estic segur que un turista possiblement no recordarà les caríssimes (i inútils?) pantalles interactives de l'Escorxador, però possiblement recordarà i explicarà a casa com aquí los gossos orinen on volen (dels excrements ja no dic res...), com lo casc antic sembla un escenari dels bombardejos de la guerra, que la gent empra los sacrosants carrils de bici per aparcar millor, el mal gust urbanístic, les podes-mutilació a les que sotmetem als arbres de la ciutat, les voreres insegures, i un llarguíssim etc.

També hauríem de treure el cap al món per esbrinar en realisme què podem oferir, i què és el que realment interessa als visitants estrangers. Partint de la base que no volem atreure al turisme de Magaluf o Salou, hauríem d'admetre amb humilitat que ni tenim la Catedral de Chartres, ni Tortosa és precisament Florència.

A partir d'aquí, el que podem fer en modèstia és aprendre de ciutats com Edinburgh o Tallin, capaces d'atreure al turisme per una reconstrucció més o menys honesta de la història, i invertint més en el capital humà i cultural de la ciutat que en infraestructures inútils.

Anècdotes per il·lustrar el que us deia:
_ Fa uns mesos vaig avisar a una parella de jubilats suecs per que no passessin per una passarel·la de fusta podrida que hi havia al Casc Antic. Després de donar-me les gràcies, me van dir en ruda franquesa sueca que això és el Tercer Món d'Europa.
_ Quan venen els meus cunyats de Helsinki, el que els agrada és el "birdwatching" (fotografiar ocells) o l'escalada. Al meu sogre anar a esmorzar al Mercat. A un un amic de Manchester, les "cheese-wedge cottages" (la típica caseta de la garriga, sense retocar massa, que a ell li pareix una cunya de formatge). Ja tenim moltes coses "pintoresques", lo dolent és que no sabem veure-les i ens gastem els diners en coses que no calen. Malauradament, mentre érem i actuàvem com a "nous rics", ens em carregat molt del nostre encant (la costa, pobles i barriades antigues, etc).

Proposta: fomentar que la ciutadania cuidi i restauri
les finques urbanes. Més subvencions? No, potser menys paperassa, menys taxes per llicències d'obres, fomentar les propostes creatives, i molta més implicació dels tècnics municipals. Aquesta proposta, com les altres que us he comentat, dona peu a una llarga conversa, i ja no vull abusar més de la vostra paciència ;-)

Joan, és qüestió d'anar al tècnic que en sap d'una cosa, ja que ningú domina tots els temes del seu àmbit d'actuació. Hi ha tècnics que es coneixen totes les varietats d'olivera i fins a l'últim detall de com es conrea. Jo mateix he fet un curset al DARP i n'estic content per la formació rebuda, i el mateix vaig veure en els pagesos experimentats que el van fer.
Tens tota la raó en que no caldrà comprar tota la terra, i es podrien establir convenis amb la gent que l'abandona. Ara bé, si no n'hi a prou amb això, es compra la resta.
A partir d'aquí es pot començar a crear teixit productiu local fomentant cooperatives que elaborin i venguin aquests productes localment i de cara a fora (enllaçant amb les cooperatives ja existents, i anant més enllà estenent-se a altres productes), i també fomentant cooperatives de consumidors que escurcin els canals de comercialització.
En els temps que corren, veig més important això que maquillar la ciutat a base de subvencions per a que la classe mitja-alta d'altres llocs tinguin un lloc pintoresc on venir a passar les vacances. No està gens malament com a entrada de diner, però és una activitat que ens torna a exposar a l'exterior.
Lo públic té un avantatge respecte al privat, que cada vegada serà més important, i és que no et pot amenaçar dient que se n'anirà a produir a un altre país on pagarà menys salaris, menys impostos i menys costos mediambientals.
Respecte a l'eficiència del sector privat, només cal veure els enormes costos que dediquen les companyies només a atreure als clients respecte a la competència i augmentar la freqüència de consum: publicitat, canvis de disseny, obsolescència programada o constants inversions que desplacen a les dels competidors sense arribar a amortitzar-se. El sector públic no necessita fer això.
Per tal de tenir una idea del volum que representen aquests costos del sector privat sobre el preu final del producte (i per tant sobre la part d'hores que treballem per a pagar-los), només cal veure "sobre el paper" l'anàlisi de Paul Sweezy i Paul Baran a "El Capital Monopolista: Un assaig sobre l’Economia Americana i l’Ordre Social" (1966). Tot això sense arribar a plantejar els costos mediambientals que genera el sector privat i per als que el mercat no té solució.

Quant als tècnics, tens raó, disculpa la meva arrogància. Segurament vaig topar-me en la persona que no tocava. A més, vaig quedar-me en la impressió (compartida per tot agricultor en el que he tingut ocasió de parlar) de confrontar-me en una muralla de burocràcia i incomprensió.

La meva proposta era modesta: senzillament oferir als ciutadans, tal com és tradició a UK i altres països europeus des de la WW II, la possibilitat de conrear petits horts de propietat municipal. Allà ho fan per tradició i hobby, i se'ls demana un petit lloguer; evidentment, el que jo proposo és més "de subsistència". En aquest sentit i a aquest nivell, qualsevol vell pagès que vulgui donar-nos consell és un mestre entre els mestres.

El tema de fomentar el cooperativisme com una alternativa econòmica em sembla genial (en Eva ho hem parlat algun cop), i me'n alegro de que puguis aportar experiència en aquest àmbit. Estic totalment d'acord en que hem d'espavilar-nos i buscar maneres realistes d'activar l'economia nosaltres mateixos, com a comunitat, i no esperar que vinguin a rescatar-nos de fora.

Com et deia, jo també aposto per que com a mínim tot sector estratègic sigui públic, tot i que havent passat personalment per l'odissea que és tenir un negoci en aquest país, aposto per que se li apliquin criteris d'eficiència similars als que imposen els mercats (i les administracions) a les empreses privades.

L'argument bàsic és el següent: mal que ens pesi, l'Estat del Benestar es sustenta sobre un capitalisme florent (Keynes va ser fruit d'un context diferent al nostre). Ara que tot són puces i no hi ha diners perquè no hi ha recaptació, una de dues: o racionalitzem al màxim la despesa pública (i no estic defensant les retallades, almenys tal com s'estan aplicant), o ens plantegem seriosament alguna variant d'economia dirigida (tema molt, molt tabú). Personalment, no veig altra alternativa, perquè estic convençut de que estem presenciant no una crisi puntual, sinó un canvi sistèmic.

Totalment d'acord Joan. Jo apostaria per a un sistema hibrid. L'eficiencia privada pero prioritzant altres coses per davant del benefici económic (que compte, també ha d'existir!).

En el fons, el que invalida tots els sistemes es lafalta d'Ética i honestedat.

El turisme... És clar, ja ens agradaria tenir alguna cosa millor, però avui per avui, és el que hi ha. Per altra banda, jo no proposo maquillar Tortosa, senzillament començar per fer-la una ciutat modesta, però digna.
Tanmateix, anava més enllà de la tradicional empresa de canviar sangria per divises: el que proposo és obrir-nos al món, però de veritat. Com en el tema de la comercialització dels productes agrícoles, crec que en aquest sentit encara podem fer molt.

Al final crec que tot es possible si hi ha decisio ferma "politico- social" consensuada i participada i es tracta, efectivament, de com es prioritzen i gestionen els recursos publics per fer realitat aquestes iniciatives, que ara ens puguin semblar inviables.

Cal fomentar el sentit de comunitat i fer de la politica una practica diaria de tots i cadascun dels ciutadants, no nomes una conversa catartica de bar, una papereta a la urna quan toca mentres esperem que algu ens arregli o solucioni les coses (el mateix que despres es criticat). En aquest sentit, propostes clares i ben treballades de solidaritat, com cessio de terres o pisos buits, crec que serien, en general, molt ben acceptades. Hi ha Molta gent vol fer coses ... Vol ajudar ... Vol q les coses canvien .... Pero no saben com ni què.
Respecte dialectica public o privat, crec convençudament amb els serveis publics. Ara be, tb crec que cal una reforma ferma en la manera de gestionar-los. Una gestio per objectius buscant l'eficacia i la eficiencia no vol dir privatitzar. Per aixo, baix el meu punt de vista, cal en primer lloc impermabilitzar la funcio publica de lo politic, despres refer l'acces i la permamencia al treball public prioritzant talent professional a la seguretat de feina de per vida.

L'important és que es pugui parlar d'aquestes coses, que hi hagi un diàleg obert, i després la gent decidirà, ja que aquest tipus de decisions les haurà d'aprovar sempre el conjunt dels ciutadans.
Respecte a millorar la gestió, hi ha molts estàndards de gestió d'empreses que són perfectament aplicables al sector públic. Vaig tenir l'oportunitat d'aplicar el model EFQM en un dels centres educatius en què he treballat, i resulta perfectament factible gestionar una administració pública per objectius i fomentant la participació de tots els agents implicats (tot i que en el meu cas alguns objectius eren imposats externament des del Departament sense consensuar).
Per a millorar la gestió dels ajuntaments, però, caldrà, a més, canviar algunes lleis parlamentàries. Cal tenir present que la corrupció es dóna en tots els països amb Constitucions com la nostra, per la qual cosa es podria parlar d'errors de disseny (des del nostre punt de vista), però més aviat crec que la paraula corrupció serveix en el fons per a defensar un sistema polític i econòmic indefensable, i se li diu corrupció a elements propis i característics d'un sistema que, sense aquests elements, sembla que seria bo per a tots.
Amb tot, el que ens separa d'una bona Constitució democràtica són uns pocs articles de la Constitució del 78 i, si la voleu mantenir mixta, encara cal canviar menys coses, però no us ho recomano.